Manifiesto por unas lenguas comunes y cooficiales.
Las leyes orgánicas se hacen para desarrollar derechos y libertades fundamentales de la Constitución. Y están para quer ser respetadas, así como las sentencias de los Tribunales Constitucional o Supremo. Y en el escrito del Manifiesto ni se hace mención de estas leyes de obligado cumplimiento. Y no respetarlas es antidemocrático (Arte.81.a CE). En el Título
04 noviembre 2008
03 noviembre 2008
Es vol acabar o no amb el terrorisme d’ETA?
I) Es vol acabar o no amb el terrorisme d’ETA?
Aquesta és la pregunta del milió, perquè sembla com si volguéssim que no hagués passat res (hi va haver un atemptat a Madrid i és una raó més per tractar de resoldre definitivament el conflicte): el Parlament dóna la seva autorització per iniciar les negociacions i poder acabar amb el terrorisme d’ETA, i ara el PSOE li està donant la raó al PP perquè defensen les mateixes tesis i els mateixos mètodes contra ETA.
Va fer el partit socialista tot el que calia i podia fer per avançar en les negociacions? No hi havia massa prejudicis? Per què no es va tenir en compte que la Constitució bloqueja la democràcia directa, o sigui un referèndum d’autodeterminació, o la iniciativa popular amb un referèndum final? Per què no s’accepten les propostes del Pla Ibarretxe bis o Pla de Pau i Convivència, abans de conèixer tot el Pla, els principis i objectius a assolir? No es va insistir massa que no hi haurien concessions polítiques? De fet, el Govern i l’oposició es limiten a dir que la proposta d’Ibarretxe és il•legal perquè no ho permet la Constitució.
El conflicte basc té solució, com l’ha tingut el conflicte irlandès. La diferència és que tant el govern conservador del Sr. Major, com el socialista de Tony Blair, anaven junts per a resoldre el conflicte. Com es podria entendre la solució negociada del conflicte irlandès si no hi hagués hagut una col•laboració entre republicans i laboristes, entre Gerry Adams i Ian Paisley, enemics irreconciliables durant molts anys? Els fets estan a la vista de tothom: l’IRA ha acabat lliurant les armes, ha demanat perdó a totes les víctimes del terrorisme, ha manifestat la seva voluntat de mantenir el seu compromís de pau i de reconciliació..., tot i seguir defensant la independència d’Irlanda i la reunificació de l’illa..I els unionistes protestants han participat en els acords de pau i en la formació d’un govern entre les dos parts. Aquesta igualtat de tots dos partits (Sinn Fein i el PUD) ha estat la base de l’èxit de la solució del conflicte, així com la voluntat política d’arribar a la solució definitiva del conflicte a costa de renúncies, pactes, generositat i sacrificis , sobretot de les víctimes.
Què passa aquí? La violència i les amenaces d’ETA segueixen; s’ha elaborat una Llei de Partit amb l’única finalitat d’il•legalitzar Batasuna i demés partits afins, impedint que el 10% de la població pugui exercir el dret fonamental de votar ; s’han trencat les possibilitats de diàleg i s’ha decidit resoldre el conflicte de la pitjor manera possible: la via policial i repressiva, les il•legalitzacions , detencions massives, empresonament massiu de militants abertzales, criminalitzant a electors i a candidats; no hi ha hagut consens ni col•laboració entre Govern i oposició; s’han creat grups de pressió per part del PP i dels seus mitjans de comunicació, per evitar que segueixin els esforços negociadors...
Ara tenim davant nostre el Pla Ibarretxe, com un intent per donar eines i resoldre el conflicte basc. Un referèndum d’autodeterminació no és l’objectiu immediat del Pla ni ho és el problema de Navarra, i és cert que la Constitució és molt explícita respecte al referèndum: solament pot ser convocat pel President i es prohibeix el referèndum vinculant, eliminant així la democràcia directa (Art. 92 CE); es restringeix el dret a la iniciativa popular perquè no es possible amb les lleis orgàniques, tributàries i internacionals... Poden ser modificades, esmenades, tergiversades pel Congrés i el Senat i rebutjades (Art. 87.3 CE), i no poden acabar en un referèndum ( veure la Llei Orgànica per a la Iniciativa Popular del 3/1984, 26 de mars).
Per tant, Ibarretxe solament parla de referèndum en l’últim pas a donar del seu Pla: parla de consulta vinculant o ratificadora d’un Pacte polític d’Estat, o bé d’una consulta “habilitadora” que és un mandat imperatiu a ETA, als partits polítics bascos, al Govern, per portar a terme una negociació dialogada, amb validesa però sense força vinculant sobre la fi de la violència terrorista.
Marca ben clarament els objectius a assolir:” la fi de la violència i la normalització política”( la fi d’ETA s’ha d’afrontar amb la policia i la justícia i la pau s’ha de fer amb el diàleg entre els partits sobre les causes del conflicte)...
Un altre punt important és que la solució del conflicte basc no es podrà mai realitzar sense la implicació de la societat basca.”Serà la societat basca l’encarregada de posar en marxa el rellotge, de marcar-nos temps, regles de joc i, finalment, validar el resultat del procés”, diu textualment el text. El plantejament no pot ser més participatiu i democràtic.
Vicent Mata, Llicenciat en Ciències Polítiques
Aquesta és la pregunta del milió, perquè sembla com si volguéssim que no hagués passat res (hi va haver un atemptat a Madrid i és una raó més per tractar de resoldre definitivament el conflicte): el Parlament dóna la seva autorització per iniciar les negociacions i poder acabar amb el terrorisme d’ETA, i ara el PSOE li està donant la raó al PP perquè defensen les mateixes tesis i els mateixos mètodes contra ETA.
Va fer el partit socialista tot el que calia i podia fer per avançar en les negociacions? No hi havia massa prejudicis? Per què no es va tenir en compte que la Constitució bloqueja la democràcia directa, o sigui un referèndum d’autodeterminació, o la iniciativa popular amb un referèndum final? Per què no s’accepten les propostes del Pla Ibarretxe bis o Pla de Pau i Convivència, abans de conèixer tot el Pla, els principis i objectius a assolir? No es va insistir massa que no hi haurien concessions polítiques? De fet, el Govern i l’oposició es limiten a dir que la proposta d’Ibarretxe és il•legal perquè no ho permet la Constitució.
El conflicte basc té solució, com l’ha tingut el conflicte irlandès. La diferència és que tant el govern conservador del Sr. Major, com el socialista de Tony Blair, anaven junts per a resoldre el conflicte. Com es podria entendre la solució negociada del conflicte irlandès si no hi hagués hagut una col•laboració entre republicans i laboristes, entre Gerry Adams i Ian Paisley, enemics irreconciliables durant molts anys? Els fets estan a la vista de tothom: l’IRA ha acabat lliurant les armes, ha demanat perdó a totes les víctimes del terrorisme, ha manifestat la seva voluntat de mantenir el seu compromís de pau i de reconciliació..., tot i seguir defensant la independència d’Irlanda i la reunificació de l’illa..I els unionistes protestants han participat en els acords de pau i en la formació d’un govern entre les dos parts. Aquesta igualtat de tots dos partits (Sinn Fein i el PUD) ha estat la base de l’èxit de la solució del conflicte, així com la voluntat política d’arribar a la solució definitiva del conflicte a costa de renúncies, pactes, generositat i sacrificis , sobretot de les víctimes.
Què passa aquí? La violència i les amenaces d’ETA segueixen; s’ha elaborat una Llei de Partit amb l’única finalitat d’il•legalitzar Batasuna i demés partits afins, impedint que el 10% de la població pugui exercir el dret fonamental de votar ; s’han trencat les possibilitats de diàleg i s’ha decidit resoldre el conflicte de la pitjor manera possible: la via policial i repressiva, les il•legalitzacions , detencions massives, empresonament massiu de militants abertzales, criminalitzant a electors i a candidats; no hi ha hagut consens ni col•laboració entre Govern i oposició; s’han creat grups de pressió per part del PP i dels seus mitjans de comunicació, per evitar que segueixin els esforços negociadors...
Ara tenim davant nostre el Pla Ibarretxe, com un intent per donar eines i resoldre el conflicte basc. Un referèndum d’autodeterminació no és l’objectiu immediat del Pla ni ho és el problema de Navarra, i és cert que la Constitució és molt explícita respecte al referèndum: solament pot ser convocat pel President i es prohibeix el referèndum vinculant, eliminant així la democràcia directa (Art. 92 CE); es restringeix el dret a la iniciativa popular perquè no es possible amb les lleis orgàniques, tributàries i internacionals... Poden ser modificades, esmenades, tergiversades pel Congrés i el Senat i rebutjades (Art. 87.3 CE), i no poden acabar en un referèndum ( veure la Llei Orgànica per a la Iniciativa Popular del 3/1984, 26 de mars).
Per tant, Ibarretxe solament parla de referèndum en l’últim pas a donar del seu Pla: parla de consulta vinculant o ratificadora d’un Pacte polític d’Estat, o bé d’una consulta “habilitadora” que és un mandat imperatiu a ETA, als partits polítics bascos, al Govern, per portar a terme una negociació dialogada, amb validesa però sense força vinculant sobre la fi de la violència terrorista.
Marca ben clarament els objectius a assolir:” la fi de la violència i la normalització política”( la fi d’ETA s’ha d’afrontar amb la policia i la justícia i la pau s’ha de fer amb el diàleg entre els partits sobre les causes del conflicte)...
Un altre punt important és que la solució del conflicte basc no es podrà mai realitzar sense la implicació de la societat basca.”Serà la societat basca l’encarregada de posar en marxa el rellotge, de marcar-nos temps, regles de joc i, finalment, validar el resultat del procés”, diu textualment el text. El plantejament no pot ser més participatiu i democràtic.
Vicent Mata, Llicenciat en Ciències Polítiques
29 octubre 2008
28 octubre 2008
La negociación requiere paz social
¿Y si en Irlanda hubieran legislado para ilegalizar a los partidos relacionados con el IRA, es decir el Sinn Fein por parte del terrorismo de signo católico o del UDF por parte de los unionistas protestantes? Claro que se presupone que cada partido hacía política electoralista y una campaña obsesiva contra el Gobierno que intentaba negociar con el IRA católico y el UDF unionista protestante. Se supone que no había manera de ponerse de acuerdo.
Si Margaret Thatcher hubiera obrado como el PP, seguro que no habría habido acuerdo alguno, y no hubiera propuesto la posible reunificación del Norte y del Sur, si ésta era la decisión mayoritaria del pueblo irlandés. Si John Major hubiera descargado toda su artillería mediática y parlamentaria, haciendo las mismas preguntas en el Parlamento durante 4 años, difamando, desacreditando, mintiendo, atacando, sin pausa, sin buscar acuerdos, a pesar de haber hecho ellos lo mismo durante el Gobierno de Aznar, como prueba de una hipocresía irresponsable. Es evidente que hubiera sido imposible negociar con el IRA si el Sinn Fein, rama política, si ésta hubiera sido ilegalizada. Y si Ian Presley, acérrimo enemigo no sólo del IRA sino del Sinn Fein y de los propios católicos, cual Rajoy en plan AVT, se hubiera mantenido en sus trece, pues sencillamente no hubiera habido negociación, y todavía se estarían matando, y los barrios católicos y protestantes hubieran seguido incomunicados, y la policía inglesa seguiría atacando a los católicos, y el odio visceral entre las dos comunidades hubiera permanecido vivo, y la mayoría de católicos seguiría en el paro y la ciudad de Belfast no habría mejorado.
Todo esto para llegar a la conclusión de que otro gallo nos cantaría en el Estado español, si no se hubiera aprobado una Ley de Partidos que pone las bases para ilegalizar partidos independistas, olvidando el derecho fundamental de los votantes para seguir votando a los que ellos consideran sus representantes, siempre que no sean reos directos de terrorismo; si hubiera habido por parte del PP una oposición más positiva y humilde dejando la iniciativa al gobierno legítimamente elegido, que gozaba además de un mandato del Parlamento del Estado para negociar con ETA. El objetivo era claro: terminar con el terrorismo y conseguir definitivamente la paz que todos ansiamos.
¿Qué sucede ahora? Que el terrorismo sigue, que los asesinatos continúan, que hay violencia y algaradas, y miedo, incertidumbre, intranquilidad e inseguridad en la ciudadanía, y hartos de que no se termine de una vez.
La última muerte en Irlanda fue la de una joven católica de 17 años por el “crimen” de haberse enamorado de un joven protestante. Los fanáticos unionistas la sentenciaron y ejecutaron, pero a pesar de todo continuaron siempre con el objetivo de acabar definitivamente con las muertes injustas, una vez que se impuso una tregua por ambas partes.
En Euskadi también ha habido una última muerte: la de un brigada, como hubieran podido ser otra persona, o varias. Y esto es lo trágico: es vergonzante que quienes se llaman miembros de la izquierda abertzale asesinen indiscriminadamente, ni siquiera con juicio (que tampoco), condenando a la pena capital sin más, a cualquiera que pillen por delant
e. Es una manera de desacreditar a los que intentan buscar unas vías de negociación. Y no creo que Gerry Adams, líder del Sinn Fein, les apruebe este acto de cobardía e ignominia. No puede ser nunca el camino a seguir para solucionar el conflicto vasco porque son ellos los principales enemigos del posible acuerdo: no se puede negociar con muertes indiscriminadas de por medio y ha de haber un compromiso serio de no seguir con los actos terroristas y criminales que no pueden ser consentidos por cualquier demócrata consecuente.
25 octubre 2008
Irlanda: un exemple per a Euskadi .
Irlanda: un exemple per a Euskadi .
El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.
Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)
El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.
Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)
26 agosto 2008
Vínculos temáticos para consultarlos
Sobre marxismo y socialismo
http://www.marxismo.org/
http://www.civilizacionsocialista.blogspot.com%20%20/(instituto de investigacin marxista) www.afr1992.iespana.es/antropfficweb/marxismo/enlacen_caste.htm www.globalicemossocialismo.blogspot.com/2007/12/marxismo-crisis-econmica-y-lucha-de-los.html
www.marxismo-leninismo.es/
http://www.profesionalespcm.org/
www.civilizacionsocialista.blogspot.com/2006/05/un-instituto-de-investigacin-marxista
www.ania.urcm.net/noticia
www.marxismoleninismo.multiforos.es/viewtopic.
www.enclaveroja.org.ar/breve.php3?id_breve=430
www.ucm.es/info/posgradoeid/pdf/programas/pranalisismarxista
www.marxismo.cl/portal/index
www.es.wikipedia.org/wiki/
León_Trotsky , PSUC, PCE...
www.marxists.org/espanol/trotsky/index
http://www.ceip.org.ar/ (cartas, artículos, folletos y otros escritos de León Trotsky en español)www.geocities.com/trotskysigloxxi
www.es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Gramsci
www.marxists.org/espanol/gramsci/index
www.loquesomos.org/lacalle/losotrosyyo/Gramsci/Gramsci
www.nodo50.org/pce
http://www.elmundo.es/especiales/2007/03/espana/30aniversario_pce/galeria_imagenes
http://www.bandera-roja.com/
http://www.psuc.org/
www.es.wikipedia.org/wiki/Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya
http://www.bandera-roja.com/
http://www.psuc.org/
www.es.wikipedia.org/wiki/Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya
Movimientos sociales
http://www.rebelion.org/
http://www.lainsignia.org/
http://www.nodo50.org/
http://www.observatoriosocial.org/
http://www.forumsocialmundia.org/
http://www.fse-esf.org/ (Forum Social Europeo).
http://www.forum-alternatves.net/ ( Forum mundial de las Alternativas).
http://www.attac.org/ /Asociación por una Tasa sobre las Transacciones especulativas frente a la Globalización ...
http://www.attacmadrid.org/ /
http://www.attac.es/
http://www.indymedia.org/ ( antiglobalización).
http://www.marxamundialdones.pangea.org/ (sobre el dret de les dones).
http://www.e-comerciojust.org/ ( Comercio Norte-Sur)
http://www.fidh.org/ (Federación Intermacional de Derechos Humanos).
www.biodiversidad/orgarticle ( Objectius dela Vía Campesina).
http://www.fondation-copercc.org/ ( sobre polítiques alternatives).
Informes político-sociales
http://www.undp.ord/ ( Programa de las Naciones Unidas para el desarrollo).
www.oecd.org/publicaciones ( Organización para la Cooperación y Desarrollo económico).
www.ilo.org/public (El trabajo en el mundo).
http://www.fao.org/ ( Agricultura y Alimentación en el mundo ).
www.who.int./es ( Organización Mundial de la Salud).
http://www.worldwatch.org/ ( Informe sobre el estado del mundo).
http://www.focusweb.org/ (La globalización en el mundo).
http://www.amnistyusa.org/ (La situación de los derechos humanos en el mundo).
http://www.greenpeace.org/
http://www.mujereshoy/ ( esclavitud infantil y sexual en el mundo)http://www.39ymas.com/ /temas/solidaridad/Violencia-direcciones
www.fundacionmujeres.es/index.php/ webs sobre violencia de género
http://www.sosracismo.org/
www.acnur.org/revistas / sobre los refugiados en el mundo
http://www.unescoeb.org/ / sobre la situación de las lenguas en el mundo
NOTA.- Los enlaces de Movimientos e Informes han sido cogidos del libro"Guía de una globalización alternativa, Otro mundo es posible", de Francisco Fernández Buey, Editorial Byblos, 2005 ( libro cuya lectura recomiendo encarecidamente).
http://www.marxismo.org/
http://www.civilizacionsocialista.blogspot.com%20%20/(instituto de investigacin marxista) www.afr1992.iespana.es/antropfficweb/marxismo/enlacen_caste.htm www.globalicemossocialismo.blogspot.com/2007/12/marxismo-crisis-econmica-y-lucha-de-los.html
www.marxismo-leninismo.es/
http://www.profesionalespcm.org/
www.civilizacionsocialista.blogspot.com/2006/05/un-instituto-de-investigacin-marxista
www.ania.urcm.net/noticia
www.marxismoleninismo.multiforos.es/viewtopic.
www.enclaveroja.org.ar/breve.php3?id_breve=430
www.ucm.es/info/posgradoeid/pdf/programas/pranalisismarxista
www.marxismo.cl/portal/index
www.es.wikipedia.org/wiki/
León_Trotsky , PSUC, PCE...
www.marxists.org/espanol/trotsky/index
http://www.ceip.org.ar/ (cartas, artículos, folletos y otros escritos de León Trotsky en español)www.geocities.com/trotskysigloxxi
www.es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Gramsci
www.marxists.org/espanol/gramsci/index
www.loquesomos.org/lacalle/losotrosyyo/Gramsci/Gramsci
www.nodo50.org/pce
http://www.elmundo.es/especiales/2007/03/espana/30aniversario_pce/galeria_imagenes
http://www.bandera-roja.com/
http://www.psuc.org/
www.es.wikipedia.org/wiki/Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya
http://www.bandera-roja.com/
http://www.psuc.org/
www.es.wikipedia.org/wiki/Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya
Movimientos sociales
http://www.rebelion.org/
http://www.lainsignia.org/
http://www.nodo50.org/
http://www.observatoriosocial.org/
http://www.forumsocialmundia.org/
http://www.fse-esf.org/ (Forum Social Europeo).
http://www.forum-alternatves.net/ ( Forum mundial de las Alternativas).
http://www.attac.org/ /Asociación por una Tasa sobre las Transacciones especulativas frente a la Globalización ...
http://www.attacmadrid.org/ /
http://www.attac.es/
http://www.indymedia.org/ ( antiglobalización).
http://www.marxamundialdones.pangea.org/ (sobre el dret de les dones).
http://www.e-comerciojust.org/ ( Comercio Norte-Sur)
http://www.fidh.org/ (Federación Intermacional de Derechos Humanos).
www.biodiversidad/orgarticle ( Objectius dela Vía Campesina).
http://www.fondation-copercc.org/ ( sobre polítiques alternatives).
Informes político-sociales
http://www.undp.ord/ ( Programa de las Naciones Unidas para el desarrollo).
www.oecd.org/publicaciones ( Organización para la Cooperación y Desarrollo económico).
www.ilo.org/public (El trabajo en el mundo).
http://www.fao.org/ ( Agricultura y Alimentación en el mundo ).
www.who.int./es ( Organización Mundial de la Salud).
http://www.worldwatch.org/ ( Informe sobre el estado del mundo).
http://www.focusweb.org/ (La globalización en el mundo).
http://www.amnistyusa.org/ (La situación de los derechos humanos en el mundo).
http://www.greenpeace.org/
http://www.mujereshoy/ ( esclavitud infantil y sexual en el mundo)http://www.39ymas.com/ /temas/solidaridad/Violencia-direcciones
www.fundacionmujeres.es/index.php/ webs sobre violencia de género
http://www.sosracismo.org/
www.acnur.org/revistas / sobre los refugiados en el mundo
http://www.unescoeb.org/ / sobre la situación de las lenguas en el mundo
NOTA.- Los enlaces de Movimientos e Informes han sido cogidos del libro"Guía de una globalización alternativa, Otro mundo es posible", de Francisco Fernández Buey, Editorial Byblos, 2005 ( libro cuya lectura recomiendo encarecidamente).
03 agosto 2008
I) Es vol acabar o no amb el terrorisme d’ETA?
Aquesta és la pregunta del milió, perquè sembla com si volguéssim que no hagués passat res (hi va haver un atemptat a Madrid i és una raó més per tractar de resoldre definitivament el conflicte): el Parlament dóna la seva autorització per iniciar les negociacions i poder acabar amb el terrorisme d’ETA, i ara el PSOE li està donant la raó al PP perquè defensen les mateixes tesis i els mateixos mètodes contra ETA.
Va fer el partit socialista tot el que calia i podia fer per avançar en les negociacions? No hi havia massa prejudicis? Per què no es va tenir en compte que la Constitució bloqueja la democràcia directa, o sigui un referèndum d’autodeterminació, o la iniciativa popular amb un referèndum final? Per què no s’accepten les propostes del Pla Ibarretxe bis o Pla de Pau i Convivència, abans de conèixer tot el Pla, els principis i objectius a assolir? No es va insistir massa que no hi haurien concessions polítiques? De fet, el Govern i l’oposició es limiten a dir que la proposta d’Ibarretxe és il•legal perquè no ho permet la Constitució.
El conflicte basc té solució, com l’ha tingut el conflicte irlandès. La diferència és que tant el govern conservador del Sr. Major, com el socialista de Tony Blair, anaven junts per a resoldre el conflicte. Com es podria entendre la solució negociada del conflicte irlandès si no hi hagués hagut una col•laboració entre republicans i laboristes, entre Gerry Adams i Ian Paisley, enemics irreconciliables durant molts anys? Els fets estan a la vista de tothom: l’IRA ha acabat lliurant les armes, ha demanat perdó a totes les víctimes del terrorisme, ha manifestat la seva voluntat de mantenir el seu compromís de pau i de reconciliació..., tot i seguir defensant la independència d’Irlanda i la reunificació de l’illa..I els unionistes protestants han participat en els acords de pau i en la formació d’un govern entre les dos parts. Aquesta igualtat de tots dos partits (Sinn Fein i el PUD) ha estat la base de l’èxit de la solució del conflicte, així com la voluntat política d’arribar a la solució definitiva del conflicte a costa de renúncies, pactes, generositat i sacrificis , sobretot de les víctimes.
Què passa aquí? La violència i les amenaces d’ETA segueixen; s’ha elaborat una Llei de Partit amb l’única finalitat d’il•legalitzar Batasuna i demés partits afins, impedint que el 10% de la població pugui exercir el dret fonamental de votar ; s’han trencat les possibilitats de diàleg i s’ha decidit resoldre el conflicte de la pitjor manera possible: la via policial i repressiva, les il•legalitzacions , detencions massives, empresonament massiu de militants abertzales, criminalitzant a electors i a candidats; no hi ha hagut consens ni col•laboració entre Govern i oposició; s’han creat grups de pressió per part del PP i dels seus mitjans de comunicació, per evitar que segueixin els esforços negociadors...
Ara tenim davant nostre el Pla Ibarretxe, com un intent per donar eines i resoldre el conflicte basc. Un referèndum d’autodeterminació no és l’objectiu immediat del Pla ni ho és el problema de Navarra, i és cert que la Constitució és molt explícita respecte al referèndum: solament pot ser convocat pel President i es prohibeix el referèndum vinculant, eliminant així la democràcia directa (Art. 92 CE); es restringeix el dret a la iniciativa popular perquè no es possible amb les lleis orgàniques, tributàries i internacionals... Poden ser modificades, esmenades, tergiversades pel Congrés i el Senat i rebutjades (Art. 87.3 CE), i no poden acabar en un referèndum ( veure la Llei Orgànica per a la Iniciativa Popular del 3/1984, 26 de mars).
Per tant, Ibarretxe solament parla de referèndum en l’últim pas a donar del seu Pla: parla de consulta vinculant o ratificadora d’un Pacte polític d’Estat, o bé d’una consulta “habilitadora” que és un mandat imperatiu a ETA, als partits polítics bascos, al Govern, per portar a terme una negociació dialogada, amb validesa però sense força vinculant sobre la fi de la violència terrorista.
Marca ben clarament els objectius a assolir:” la fi de la violència i la normalització política”( la fi d’ETA s’ha d’afrontar amb la policia i la justícia i la pau s’ha de fer amb el diàleg entre els partits sobre les causes del conflicte)...
Un altre punt important és que la solució del conflicte basc no es podrà mai realitzar sense la implicació de la societat basca.”Serà la societat basca l’encarregada de posar en marxa el rellotge, de marcar-nos temps, regles de joc i, finalment, validar el resultat del procés”, diu textualment el text. El plantejament no pot ser més participatiu i democràtic.
Vicent Mata, Llicenciat en Ciències Polítiques
II) Pla de Pau i Convivència d’Ibarretxe
Per a Ibarretxe la Pau i la Convivència són una prioritat política i social, amb quatre àrees fonamentals: “la solidaritat amb les víctimes del terrorisme, la recuperació de la memòria històrica del franquisme, la defensa dels drets civils i polítics i l’educació per la pau i els Drets Humans”. Remarca la importància de la Llei de Partits perquè “conculca drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes bascos”.
A l’Apartat IV del seu discurs davant del Parlament Basc parla d’abordar amb decisió la solució del conflicte basc i no seguir caminant “en espiral”, donant voltes i voltes; vol acabar amb els prejudicis amb la voluntat política de resoldre el problema , donant al poble la pau i la paraula , ja que la solució és en les mans del poble i no en les d’ETA que ha incomplert la seva paraula en 1998 i en 2005, com l’Estat espanyol, amb l’incompliment de l’Estatut de Gernika....
En la part final del discurs es troba el Full de Ruta que indica els passos a seguir per acabar amb l’actual bloqueig del conflicte i amb el fet que un Estatut aprovat pel Parlament basc per majoria absoluta sigui rebutjat pel Parlament espanyol, tot i que el 49,3% de la societat basca actual ni tan sols el va votar per raons d’edat, fa 28 anys. Amb el Full de Ruta es vol trobar la clau per resoldre el conflicte.
El primer pas és, una oferta de Pacte Polític amb el President del Govern espanyol per afirmar que l’única via possible és el final dialogat de la no violència i el desenvolupament de les institucions democràtiques, així com el respecte a la voluntat del poble ( principis ètics i democràtics), sempre que es donin les condicions adequades.
El segon pas consisteix en la” realització d’un Ple del Parlament basc, al juny de 2008, per referendar el Pacte acordat i autoritzar la consulta vinculant per ratificar-lo i obrir un procés de negociació o d’habilitació, per superar el bloqueig” i facilitar que siguin els ciutadans bascos els qui decideixin el final definitiu de la violència...La societat basca serà consultada perquè es pugui iniciar el procés de diàleg sobre la fi del terrorisme i sobre la normalització política. En cas de resposta negativa del Parlament basc es compromet a dissoldre el Parament basc i convocar noves eleccions.
El tercer pas consisteix o en una consulta de ratificació (vinculant ) del Pacte aconseguit, o bé en una consulta habilitadora, sense validesa jurídica obligatòria, però amb un mandat amb força política, social i democràtica que impliqui a totes les forces polítiques basques, a ETA i al govern per normalitzar la vida política .El dia assenyalat coincideix amb l’aniversari de l’Estatut de Gernika, el 25 d’octubre de 2008 i es considera essencial aquesta participació ciutadana perquè legitima les consultes i afegeix credibilitat democràtica a aquest projecte: protagonisme de la societat civil i de tots els partits bascos sense excepció. Si ETA abandona el terrorisme es podrà iniciar el diàleg. Tant si el resultat de la consulta és positiu com negatiu hi haurà dissolució del Parlament i celebració de noves eleccions cap a la tardor.
El quart i definitiu pas del Pla de Pau i Convivència és “el referèndum resolutiu en el segon semestre de 2010”. Se suposa que tots, inclús ETA, estan disposats a respectar la voluntat popular i a obrir una mesa de diàleg entre el Govern espanyol i ETA. Avisa, però, que el principi democràtic serà la guia per evitar un consens impossible i bloquejador.
Ara apareix la paraula “referèndum resolutiu”, però el mateix bisbe, José María Setién, admet un referèndum sobre la independència d’Euskadi i afegeix que “la actual configuración de España no es un dogma, puesto que no ha sido siempre la misma”
(veure El País del 15/02/1991). Si la resposta és positiva a la consulta resolutiva sobre el Pacte d’Estat, o a la consulta habilitadora sobre el mandat democràtic, el referèndum acabarà el procés donant la veu i la decisió al poble basc i marcant el futur de la societat basca.
Ibarretxe acaba el seu discurs manifestant que “és més difícil construir la pau que fer la guerra” i “que és més difícil aconseguir acords que atrinxerar-se en les raons d’estat”. Qui ha fet aquesta proposta no és un recalcitrant defensor de la violència terrorista, sinó un polític conservador, però valent i tenaç per resoldre d’una vegada el conflicte basc i “sortir del túnel” definitivament.
Vicent Mata González, Llicenciat en Ciènces Polítiques
Va fer el partit socialista tot el que calia i podia fer per avançar en les negociacions? No hi havia massa prejudicis? Per què no es va tenir en compte que la Constitució bloqueja la democràcia directa, o sigui un referèndum d’autodeterminació, o la iniciativa popular amb un referèndum final? Per què no s’accepten les propostes del Pla Ibarretxe bis o Pla de Pau i Convivència, abans de conèixer tot el Pla, els principis i objectius a assolir? No es va insistir massa que no hi haurien concessions polítiques? De fet, el Govern i l’oposició es limiten a dir que la proposta d’Ibarretxe és il•legal perquè no ho permet la Constitució.
El conflicte basc té solució, com l’ha tingut el conflicte irlandès. La diferència és que tant el govern conservador del Sr. Major, com el socialista de Tony Blair, anaven junts per a resoldre el conflicte. Com es podria entendre la solució negociada del conflicte irlandès si no hi hagués hagut una col•laboració entre republicans i laboristes, entre Gerry Adams i Ian Paisley, enemics irreconciliables durant molts anys? Els fets estan a la vista de tothom: l’IRA ha acabat lliurant les armes, ha demanat perdó a totes les víctimes del terrorisme, ha manifestat la seva voluntat de mantenir el seu compromís de pau i de reconciliació..., tot i seguir defensant la independència d’Irlanda i la reunificació de l’illa..I els unionistes protestants han participat en els acords de pau i en la formació d’un govern entre les dos parts. Aquesta igualtat de tots dos partits (Sinn Fein i el PUD) ha estat la base de l’èxit de la solució del conflicte, així com la voluntat política d’arribar a la solució definitiva del conflicte a costa de renúncies, pactes, generositat i sacrificis , sobretot de les víctimes.
Què passa aquí? La violència i les amenaces d’ETA segueixen; s’ha elaborat una Llei de Partit amb l’única finalitat d’il•legalitzar Batasuna i demés partits afins, impedint que el 10% de la població pugui exercir el dret fonamental de votar ; s’han trencat les possibilitats de diàleg i s’ha decidit resoldre el conflicte de la pitjor manera possible: la via policial i repressiva, les il•legalitzacions , detencions massives, empresonament massiu de militants abertzales, criminalitzant a electors i a candidats; no hi ha hagut consens ni col•laboració entre Govern i oposició; s’han creat grups de pressió per part del PP i dels seus mitjans de comunicació, per evitar que segueixin els esforços negociadors...
Ara tenim davant nostre el Pla Ibarretxe, com un intent per donar eines i resoldre el conflicte basc. Un referèndum d’autodeterminació no és l’objectiu immediat del Pla ni ho és el problema de Navarra, i és cert que la Constitució és molt explícita respecte al referèndum: solament pot ser convocat pel President i es prohibeix el referèndum vinculant, eliminant així la democràcia directa (Art. 92 CE); es restringeix el dret a la iniciativa popular perquè no es possible amb les lleis orgàniques, tributàries i internacionals... Poden ser modificades, esmenades, tergiversades pel Congrés i el Senat i rebutjades (Art. 87.3 CE), i no poden acabar en un referèndum ( veure la Llei Orgànica per a la Iniciativa Popular del 3/1984, 26 de mars).
Per tant, Ibarretxe solament parla de referèndum en l’últim pas a donar del seu Pla: parla de consulta vinculant o ratificadora d’un Pacte polític d’Estat, o bé d’una consulta “habilitadora” que és un mandat imperatiu a ETA, als partits polítics bascos, al Govern, per portar a terme una negociació dialogada, amb validesa però sense força vinculant sobre la fi de la violència terrorista.
Marca ben clarament els objectius a assolir:” la fi de la violència i la normalització política”( la fi d’ETA s’ha d’afrontar amb la policia i la justícia i la pau s’ha de fer amb el diàleg entre els partits sobre les causes del conflicte)...
Un altre punt important és que la solució del conflicte basc no es podrà mai realitzar sense la implicació de la societat basca.”Serà la societat basca l’encarregada de posar en marxa el rellotge, de marcar-nos temps, regles de joc i, finalment, validar el resultat del procés”, diu textualment el text. El plantejament no pot ser més participatiu i democràtic.
Vicent Mata, Llicenciat en Ciències Polítiques
II) Pla de Pau i Convivència d’Ibarretxe
Per a Ibarretxe la Pau i la Convivència són una prioritat política i social, amb quatre àrees fonamentals: “la solidaritat amb les víctimes del terrorisme, la recuperació de la memòria històrica del franquisme, la defensa dels drets civils i polítics i l’educació per la pau i els Drets Humans”. Remarca la importància de la Llei de Partits perquè “conculca drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes bascos”.
A l’Apartat IV del seu discurs davant del Parlament Basc parla d’abordar amb decisió la solució del conflicte basc i no seguir caminant “en espiral”, donant voltes i voltes; vol acabar amb els prejudicis amb la voluntat política de resoldre el problema , donant al poble la pau i la paraula , ja que la solució és en les mans del poble i no en les d’ETA que ha incomplert la seva paraula en 1998 i en 2005, com l’Estat espanyol, amb l’incompliment de l’Estatut de Gernika....
En la part final del discurs es troba el Full de Ruta que indica els passos a seguir per acabar amb l’actual bloqueig del conflicte i amb el fet que un Estatut aprovat pel Parlament basc per majoria absoluta sigui rebutjat pel Parlament espanyol, tot i que el 49,3% de la societat basca actual ni tan sols el va votar per raons d’edat, fa 28 anys. Amb el Full de Ruta es vol trobar la clau per resoldre el conflicte.
El primer pas és, una oferta de Pacte Polític amb el President del Govern espanyol per afirmar que l’única via possible és el final dialogat de la no violència i el desenvolupament de les institucions democràtiques, així com el respecte a la voluntat del poble ( principis ètics i democràtics), sempre que es donin les condicions adequades.
El segon pas consisteix en la” realització d’un Ple del Parlament basc, al juny de 2008, per referendar el Pacte acordat i autoritzar la consulta vinculant per ratificar-lo i obrir un procés de negociació o d’habilitació, per superar el bloqueig” i facilitar que siguin els ciutadans bascos els qui decideixin el final definitiu de la violència...La societat basca serà consultada perquè es pugui iniciar el procés de diàleg sobre la fi del terrorisme i sobre la normalització política. En cas de resposta negativa del Parlament basc es compromet a dissoldre el Parament basc i convocar noves eleccions.
El tercer pas consisteix o en una consulta de ratificació (vinculant ) del Pacte aconseguit, o bé en una consulta habilitadora, sense validesa jurídica obligatòria, però amb un mandat amb força política, social i democràtica que impliqui a totes les forces polítiques basques, a ETA i al govern per normalitzar la vida política .El dia assenyalat coincideix amb l’aniversari de l’Estatut de Gernika, el 25 d’octubre de 2008 i es considera essencial aquesta participació ciutadana perquè legitima les consultes i afegeix credibilitat democràtica a aquest projecte: protagonisme de la societat civil i de tots els partits bascos sense excepció. Si ETA abandona el terrorisme es podrà iniciar el diàleg. Tant si el resultat de la consulta és positiu com negatiu hi haurà dissolució del Parlament i celebració de noves eleccions cap a la tardor.
El quart i definitiu pas del Pla de Pau i Convivència és “el referèndum resolutiu en el segon semestre de 2010”. Se suposa que tots, inclús ETA, estan disposats a respectar la voluntat popular i a obrir una mesa de diàleg entre el Govern espanyol i ETA. Avisa, però, que el principi democràtic serà la guia per evitar un consens impossible i bloquejador.
Ara apareix la paraula “referèndum resolutiu”, però el mateix bisbe, José María Setién, admet un referèndum sobre la independència d’Euskadi i afegeix que “la actual configuración de España no es un dogma, puesto que no ha sido siempre la misma”
(veure El País del 15/02/1991). Si la resposta és positiva a la consulta resolutiva sobre el Pacte d’Estat, o a la consulta habilitadora sobre el mandat democràtic, el referèndum acabarà el procés donant la veu i la decisió al poble basc i marcant el futur de la societat basca.
Ibarretxe acaba el seu discurs manifestant que “és més difícil construir la pau que fer la guerra” i “que és més difícil aconseguir acords que atrinxerar-se en les raons d’estat”. Qui ha fet aquesta proposta no és un recalcitrant defensor de la violència terrorista, sinó un polític conservador, però valent i tenaç per resoldre d’una vegada el conflicte basc i “sortir del túnel” definitivament.
Vicent Mata González, Llicenciat en Ciènces Polítiques
13 mayo 2008
Los conflictos hay que solucionarlos con la negociación y el pacto
Hay gente tan obtusa que no piensa ni en lo que pasa cada día: no se va nunca a la guerra, o no se debe ir, sin haber intentado antes arreglarse entre los enemigos, sea entre nazis y demócratas, o entre demócratas, entre una banda terrorista y el Estado, en la vida cotidiana, para resolver el conflicto antes de la guerra y sus consecuencias. No sirve ya lo que decían los romanos, aunque queda gente como el PP que están de acuerdo: “si vis pacem, para bellum”, si quieres la paz, prepara la guerra. Ahora somos más civilizados; si vis pacem, para pacem, deberíamos decir. Y si negociamos para evitar la guerra y evitar tantas muertes, también negociamos los tratados de paz con los enemigos. Mal que les pese a los de talante guerrero, a los belicosos, a los que quieren primero la guerra, y negociar una vez vencidos, sin importar demasiado los muertos por el camino, los conflictos siempre hay que intentar solucionarlos a través de la negociación, utilizando mediadores si es preciso. Nadie en su sano juicio puede prescindir de este principio, que se ha de utilizar en el momento oportuno y en determinadas circunstancias: ahora no sería el mejor momento, por supuesto. Pero negarse en redondo a negociar y atacar al gobierno para que se acepten sus soluciones por fuerza, denota una actitud cerrada, dogmática, inhumana, cruel y nadar contra la corriente del Parlamento, que ha dado su apoyo al gobierno. Por eso no cesan en su interés por que se derogue el acuerdo. ¿Por qué no quieren seguir los acuerdos antiterroristas firmados por ellos? ¿Por qué los rompen?
Com serien els resultats electorals amb la fórmula Hare?
Son ben conegudes les raons de la UCD, a l’època del Sr.Suárez, per haver seleccionat la fórmula d’Hondt, entre totes les existents, a fi d’ assegurar la distribució dels escons entre les diferents candidatures presentades. I calia fer-ho d’una manera ben calculada: la qüestió era el perill de les candidatures d’esquerra, sobretot la del PCE, que calia neutralitzar el màxim possible per “evitar problemes amb l’exèrcit , i també assegurar la victòria en front del possible rival a batre, com era el PSOE, que llavors es presentava com un partit marxista. I la UCD va triar la fórmula que més els afavoria: la fórmula d’Hondt, encara vigent. A més a més es precisava altres càlculs: evitar la dispersió de molts vots per la gran quantitat de partits existents en els primers temps de la democràcia espanyola, i per fer això calia triar la província com a circumscripció electoral ( criteri territorial, fixant un mínim de 2 diputats per província per afavorir a la població rural ( si Àvila té 2 escons, aleshores Barcelona n’hauria de tenir 104, en canvi en té 31)), i seguint criteris poblacionals (el món rural per sobre el món urbá puix que interessaven més les zones rurals e les urbanes per la concentració de zones obreres (a Barcelona un escó val 120.000 vots (infrarepresentada)), i a Sòria val 35.000 (sobrerepresentada); amb llistes tancades i bloquejades per a no perdre poder; i sense tenir en compte la resta de vots, ni el fet que un partit nacionalista pot ser majoritari en la comunitat autònoma i minoritari a nivell nacional ( IU amb 963.040 vots té 2 escons i CiU amb 774.317 en té 10).
El fet és que Barcelona té assignats 31 escons, amb un total de 3.875.229 de cens, i Teruel en té 3 per 137.833, i si fem una regla de tres veurem la diferència:Barcelona hauria de poder tenir 84 escons perquè la representativitat fos proporcional. I un altre aspecte força sorprenent és que IU tingui 2 escons amb 963.040 vots, i CiU en tingui 10 amb 774.317, quan IU n’hauria de tenir 14-15 ( més de 800.000 vots es queden com a nul, perquè CiU és majoritària a nivell nacional i , en canvi, té un percentatge de 3’05% i IU 3,80% a nivell estatal). I si parlem del valor del escó tenim que el de Barcelona val 65.471 per al PSOE, 98.824 li costa a ERC, 77.431 a CiU, i 482520 a IU ( dividint el total de vots vàlids pel nombre d’escons).Entre el PSOE i el PP suposen el 84% dels escons, la qual cosa suposa un bipartidisme de fet. I per això l’han escollit, i per això hi ha tanta reticència a canviar de fórmula electoral.
De manera que el sistema escollit no és, ni molt menys, el més representatiu per la senzilla raó de que no és el més proporcional. Aquest sistema sempre afavoreix als partits majoritaris perquè la distribució es fa linealment dividint el nombre de vots vàlids per 1, 2,3,4,5,6... fins que s’han cobert tots els escons en joc, provocant que cada vegada es dobli o tripliqui el valor dels vots per aconseguir un escó.
En canvi, la fórmula Hare és la més representativa perquè és la més proporcional. He pensat que la millor manera d’explicar aquesta fórmula és veure com es calcula de una forma pràctica a partir de les darreres eleccions generals 2008 a nivell estatal. Aquesta fórmula es utilitzada en Alemanya, Bèlgica, Grècia, Islàndia, Dinamarca...
Primer s’ha de trobar una quota dividint la suma total dels vots vàlids pel nombre total d’escons: 24.310.478/ 350 = 69.459 . Aquesta quota és la base de distribució perquè un escó ha de valer un mínim de 69.459 vots, la quota. I es tindran tants escons com quotes es tinguin , tenint en compte les restes majors. Així que el PSOE tindrà 11.064.524/69.459=159 escons. I a continuació haurem de calcular les restes multiplicant 159 (escons)*69.459 (quota) =11.043.981, i dividint el resultat per els vots vàlid: 11.043.981 -11.064529=20.543 Si fem les mateixes operacions amb IU tindríem: 963.043 (vots vàlids): 69.459=13 escons, 13*69.459=. 963.040 – 902.967-= 60.073 ( els vots sobrants). En cas que sigui necessari cobrir el 350 escons classifiquem les restes de més grans a més petites i anem distribuint els escons que falten.. La distribució d’escons és la següent: PSOE=159, PP =146, CiU= 11, PNV=4, ERC=4, IU= 13,CC=3,UPyD=4, Na-Bai=0. El total d’escons resultants és de 345, i fen falten 5 més, que haurem de buscar en les restes més grans:Na- Bai =0,89366(+1), ERC=0,88096 (+1), IU=0.60073 (+1), PP=28959 (+1), UPyD=0,25699 (+1). Ja tenim tots els 350 escons totals.
Aquest sistema reflecteix molt millor la complexitat d’una societat plural i heterogènia, i es veu que els partits majoritaris tenen menys representació que amb la fórmula d’Hondt. No es penalitza als minoritaris sinó que tenen la representació més proporcional i més representativa. És cert que no s’elimina el bipartidisme, però no es possible que IU tingui una davallada tan injusta i desproporcional, ni que UPyD tingui un sol escó. ERC té un escó més també. La Ley d’Hondt provoca sobrerrepresentacions, i infrarresentacions, comportaments de recerca del vot útil, gran quantitat de vots perduts com si no estiguessin, com si fossin nuls. Tenen escó els mateixos que amb la fórmula d’Hondt, però els resultats són més proporcionals i equitatius, i no es perden tants vots. És, en definitiva, una fórmula a tenir en compte si es vol més qualitat democràtica.
El fet és que Barcelona té assignats 31 escons, amb un total de 3.875.229 de cens, i Teruel en té 3 per 137.833, i si fem una regla de tres veurem la diferència:Barcelona hauria de poder tenir 84 escons perquè la representativitat fos proporcional. I un altre aspecte força sorprenent és que IU tingui 2 escons amb 963.040 vots, i CiU en tingui 10 amb 774.317, quan IU n’hauria de tenir 14-15 ( més de 800.000 vots es queden com a nul, perquè CiU és majoritària a nivell nacional i , en canvi, té un percentatge de 3’05% i IU 3,80% a nivell estatal). I si parlem del valor del escó tenim que el de Barcelona val 65.471 per al PSOE, 98.824 li costa a ERC, 77.431 a CiU, i 482520 a IU ( dividint el total de vots vàlids pel nombre d’escons).Entre el PSOE i el PP suposen el 84% dels escons, la qual cosa suposa un bipartidisme de fet. I per això l’han escollit, i per això hi ha tanta reticència a canviar de fórmula electoral.
De manera que el sistema escollit no és, ni molt menys, el més representatiu per la senzilla raó de que no és el més proporcional. Aquest sistema sempre afavoreix als partits majoritaris perquè la distribució es fa linealment dividint el nombre de vots vàlids per 1, 2,3,4,5,6... fins que s’han cobert tots els escons en joc, provocant que cada vegada es dobli o tripliqui el valor dels vots per aconseguir un escó.
En canvi, la fórmula Hare és la més representativa perquè és la més proporcional. He pensat que la millor manera d’explicar aquesta fórmula és veure com es calcula de una forma pràctica a partir de les darreres eleccions generals 2008 a nivell estatal. Aquesta fórmula es utilitzada en Alemanya, Bèlgica, Grècia, Islàndia, Dinamarca...
Primer s’ha de trobar una quota dividint la suma total dels vots vàlids pel nombre total d’escons: 24.310.478/ 350 = 69.459 . Aquesta quota és la base de distribució perquè un escó ha de valer un mínim de 69.459 vots, la quota. I es tindran tants escons com quotes es tinguin , tenint en compte les restes majors. Així que el PSOE tindrà 11.064.524/69.459=159 escons. I a continuació haurem de calcular les restes multiplicant 159 (escons)*69.459 (quota) =11.043.981, i dividint el resultat per els vots vàlid: 11.043.981 -11.064529=20.543 Si fem les mateixes operacions amb IU tindríem: 963.043 (vots vàlids): 69.459=13 escons, 13*69.459=. 963.040 – 902.967-= 60.073 ( els vots sobrants). En cas que sigui necessari cobrir el 350 escons classifiquem les restes de més grans a més petites i anem distribuint els escons que falten.. La distribució d’escons és la següent: PSOE=159, PP =146, CiU= 11, PNV=4, ERC=4, IU= 13,CC=3,UPyD=4, Na-Bai=0. El total d’escons resultants és de 345, i fen falten 5 més, que haurem de buscar en les restes més grans:Na- Bai =0,89366(+1), ERC=0,88096 (+1), IU=0.60073 (+1), PP=28959 (+1), UPyD=0,25699 (+1). Ja tenim tots els 350 escons totals.
Aquest sistema reflecteix molt millor la complexitat d’una societat plural i heterogènia, i es veu que els partits majoritaris tenen menys representació que amb la fórmula d’Hondt. No es penalitza als minoritaris sinó que tenen la representació més proporcional i més representativa. És cert que no s’elimina el bipartidisme, però no es possible que IU tingui una davallada tan injusta i desproporcional, ni que UPyD tingui un sol escó. ERC té un escó més també. La Ley d’Hondt provoca sobrerrepresentacions, i infrarresentacions, comportaments de recerca del vot útil, gran quantitat de vots perduts com si no estiguessin, com si fossin nuls. Tenen escó els mateixos que amb la fórmula d’Hondt, però els resultats són més proporcionals i equitatius, i no es perden tants vots. És, en definitiva, una fórmula a tenir en compte si es vol més qualitat democràtica.
16 abril 2008
Elecciones 2008: una prueba más de la injusticia de la fórmula D’Hondt
No es por casualidad que el Sr. Suárez, y la UCD, decidió escoger la fórmula más desproporcional, la que les ofrecía más garantía como partido gobernante, la que dispersaba el voto de las izquierdas marxistas ( el PSOE era todavía marxista en esa época), la que aseguraba el voto conservador de las poblaciones rurales, y infravaloraba el voto de los barrios obreros de las grandes ciudades, que favorecía a los partidos de izquqierda .Y para lograr eso, se concedió una sobrerrepresentación a las provincias menos pobladas, las más conservadoras, y una infrarrepresentación a las más pobladas, donde la izquierda contaba con mayores apoyos. Favoreció a los partidos con mayor implantación en cada territorio, a la vez que se dificultó la representación de los menores.
Esta norma electoral estuvo en vigor hasta 1985, en que el PSOE impulsó una ley electoral que apoyaron AP (hoy PP) y CiU. Supuso en la práctica una ratificación del decreto de 1977,estando vigente en la actualidad.
¿Qué ha pasado en estas elecciones 2008? Ha pasado que la distribución de escaños está viciada de una fórmula concebida para repartir los escaños con una división de votos totales por 1,2,3,4,5... y cuando llegan los votos minoritarios ya están distribuidos la mayoría. Si dividimos por 1.4,7,10,13... disminuye el flujo de escaños, y aumenta un poco las posibilidades de los partidos minoritarios. Y si se distribuyen los escaños siguiendo la fórmula HARE, buscamos primero cuál es la cuota a aplicar dividiendo el total de votos válidos por el total de escaños (24.310.478: 350=69.459); luego, dividiremos los votos de cada partido por la cuota y nos dará el número correspondiente de escaños, añadiendo después, si es necesario, los restos mayores hasta llegar a los 350 escaños. Aplicando estos criterios, como ejemplos, tendríamos los siguientes resultados:
PSC-PSOE: con la fórmula Hondt :169 escaños y con la fórmula Hare 159
PP :" 154 escaños y 146 ,I U 2 y 15 (14+1)CiU11 y 11, ERC 3 y 4.
Si comparamos con el principio democrático de “un hombre, un voto” podemos comprobar la gran desproporcionalidad producida, que se traduce en menor representatividad, y, en definitiva, en una democracia de escasa calidad. Lo podemos verificar más fácilmente en este recuadro (2008):
CiU I U ERC
Votos (PSOE) 1.046.781 , (PP) 10.157.007, (CiU) 770.692 ,(IU) 963.040 (ERC) 295.103
Escaños (PSOE)169 , (PP) 154, (CiU) 11 , (IU) 2 , (ERC) 3
% votos 43’65 (Psoe), 40 (PP), 3,04 (CiU), 3,80 (IU), 1,17 (ERC)
% escaños 48,2 (Psoe), 44 (PP) , 3,14 (CiU), 0’57 (IU), 0,85 (ERC). Un voto vale 65.365 (Psoe), 65.955(PP), 70.062(CiU), 481.520 (IU) 98.368
Puede observarse que no existe correspondencia en los %: más altos en el PSOE, en el PP y en CiU, y más bajos en IU y en ERC. Y no digamos lo que cuesta un voto: mientras que a IU le cuestan 481.520 votos, al PSOE y al PP les han costado 65.365 o 65.955 al PP. Esto quiere decir que en IU se han quedado unos 800.000 votantes sin representantes ( aplicando la cuota de 69.459 de Hare).
Otro objetivo de la fórmula D’Hondt es sobrerrepresentar las zonas menos pobladas e infrarrepresentar las más pobladas, representando ambas a dos sectores importantes de la sociedad: el mundo conservador-rural, y el urbano, que es considerado zona obrera, y potencialmente de izquierdas. Veamos un recuadro a partir de los resultados08:
Provincias Votos escaños Valor de un escaño
Soria =53.018 votos, 2 escaños a 26.509 cada escaño
Barcelona= 2.758.289 --31 - - 88.977
Madrid = 3 396.241 --35 -- 97.035
Teruel = 71.911 --3 -- 23.970
En este recuadro se ve que no cuesta lo mismo un escaño en una pequeña provincia del interior que en una gran ciudad; por tanto, no hay proporcionalidad. Por simple regla de tres deberíamos deducir que si en Soria tenemos un diputado por 26.509 votos, en Barcelona deberíamos poder elegir 104 diputados en vez de 31, y en Madrid 128 en vez de 35.No hay proporcionalidad territorial ni poblacional,
La contradicción más grande es que la Constitución institucionaliza el sistema proporcional multipartidista, de listas cerradas y bloqueadas, y la formación de coaliciones para formar gobiernos, pero de hecho nos acercamos hacia un sistema biparditista propio de sistema mayoritario cuya prioridad se encuentra en la estabilidad en vez de la proporcionalidad, la pluralidad, el respeto a la minoría y la participación de las minorías.
Vicent Mata, Licenciado en Ciencias Políticas
Si añadimos a todo cuanto he dicho la llamada al voto útil, el miedo escénico al PP, los problemas internos en IU i en ERC, la apropiación de todo lo positivo por parte del PSOE, el error de Esker Batua-IU de colaborar con el MNV en Mondragón, la irrupción de Rosa Díez, los dos debates bipartidistas para una propaganda electoral gratuita bipartidista, con intenciones y efectos bipartidistas, tenemos un escenario preocupante de nuestra democracia necesitada de más calidad democrática.
El aborto no es un asesinato
El aborto no es un asesinato El aborto no solamente es legal y legítimo, sino que puede ser la solución a graves problemas: salvar la vida de la embarazada, en caso de violación, en caso de que el embrión sufra una enfermedad irreversible, en caso de incesto, o de que se trate de una embarazada menor de edad, y más si se trata de una niña. No consta su prohibición expresa en ningún texto bíblico, y todo dependerá de los valores que se deduzcan de los textos bíblicos y de los evangelios, o de la ética contextual, que debe tener en cuenta unos valores comunes como la justicia, la tolerancia, el amor, la libertad, la responsabilidad...La Iglesia Católica es quien promueve más enconadamente el combate contra el aborto, y parte de un punto de vista dogmático: la vida es obra de Dios desde el momento mismo de la concepción (el alma proviene sólo de Dios) ; la vida es, pues, un don divino y debe, entonces, ser preservada como sea. Si la vida proviene de Dios, el aborto va contra la voluntad de Dios y debe considerarse como un asesinato. Este es el punto de vista de los católicos, y que la Iglesia quiere universalizar como una verdad incontrovertible...
Hace falta, sin embargo, plantearse qué es la vida y si la vida de un embrión es realmente la vida de una persona humana autónoma, con sensaciones, sentimientos, pensamientos... ¿El embrión puede vivir por sí mismo fuera del útero de la madre? ¿Puede haber vida extrauterina sin haberse desarrollado el sistema neuronal? ¿Cuándo se puede considerar al feto como un ser biológicamente factible? Responder estas preguntas es importante para ver qué tipo de enfoque puede darse al tema del aborto: o dogmático, sin discusión posible, o bien es una cuestión de ética contextual y de moral, de decisión responsable de la mujer, como dueña que es de su cuerpo.
Según muchos biólogos, es evidente, que no es lo mismo un embrión de 2 meses que uno de 5, por razones del propio desarrollo unicelular: el espermatozoide, (que es una célula) se junta con un óvulo (otra célula), formando una nueva célula con las cargas genéticas de los padres, a partir de las cuales se forma un zigoto que se va desarrollando y formando todos los sistemas corporales y el encéfalo (con todas las facultades superiores del animal racional, como se define la naturaleza humana). Este embrión en formación será en un futuro un individuo biológicamente formado y se podrá considerar como un individuo independiente, que puede desarrollarse fuera del útero de la madre, porque su proceso de individuación habrá sido posible.
Entonces, si un embrión no es todavía una persona humana no se entiende que un aborto, en estas circunstancias, sea un homicidio, por más que lo diga la Iglesia Católica.
Si fuera verdad y razonable, sería lo mismo afirmar que masturbarse es un homicidio (según el catecismo católico es un pecado mortal, gravísimo) porque los espermatozoides que se pierden también están vivos y podrían formar con un óvulo una célula, que a los nueve meses podría convertirse en un ser humano. Ahora bien, ¿está ya el don divino, el alma, el espíritu, en un espermatozoide, o en un óvulo? Ahora no se trata de una cuestión científica, sino de un problema de fe, y depende de ser cristiano o no.
No puede confundirse, pues, un zigoto con un ser humano mientras no haya actividad electroencefalográfica en el feto y que éste sea viable fuera del útero materno; por lo tanto, si no hay la posibilidad de vida extra uterina del feto no se puede decir que sea ya un ser humano, autónomo e independiente. Es un ser humano potencial, un futurible, sin lugar a dudas. Y quien no es católico no tiene porqué aceptar la doctrina católica que equipara embrión y persona, cuerpo y alma, materia y forma (según Aristóteles) desde la propia concepción.
Por lo tanto, seguir hasta el final del embarazo dependerá de la mujer y de sus circunstancias: viabilidad, peligro, violación, embarazo deseado o no...No se trata de la voluntad de Dios porque seguro que Dios no querría que la mujer fuera violada, o que el feto padeciese malformación...
Sin embargo, hace falta legislar para que no haya abusos en el caso de que el feto fuese viable y pudiese vivir fuera del útero materno. Hace falta una ley de plazos para evitarlos, puesto que no siempre es ético abortar. Y hace falta que la sociedad ayude a tomar decisiones adecuadas. No creer, no obstante, en la doctrina de la Iglesia no significa que no se tiene ni moral ni ética. Asesinar médicos abortistas a la salida de las clínicas (a los USA) tampoco es ético. Se trata de pensar en las personas reales y concretas, y no en principios abstractas como la vida, la ley divina, la ley natural, la voluntad de Dios...Hay actitudes contrarias al aborto que lo consideran un crimen, y, en cambio son favorables a las guerras, a la pena de muerte (¡paradoja increíble!). Son, a menudo, los mismos quienes declaran guerras (Irak), y condenan a la pena de muerte...y que llaman criminales a los abortistas.
Otra cosa es que la Iglesia esté en su derecho de condenar y prohibir, pero no puede estigmatizar como asesinos y criminales a quienes deciden abortar, como si fuera una ley divina revelada y obligatoria para toda la humanidad.
Entonces, el aborto, realizado cuando no es todavía un feto y no tiene posibilidades de sobrevivir ex-útero no es un homicidio, pero sí que lo son las muertes de inocentes, aunque sean en nombre de Cristo, sí que lo son. Además, a nadie le gusta tomar una decisión como ésta, y no es justo acusar a los abortistas de ser unos genocidas y al mismo tiempo justificar las guerras, las torturas, las persecuciones, las atrocidades cometidas por la propia Iglesia a través de una institución como la Santa Inquisición. La Iglesia, que tanto predica el amor y la misericordia, debería dar ejemplo en lugar de seguir predicando el odio y la venganza contra quienes no están de acuerdo con su doctrina.
Hace falta, sin embargo, plantearse qué es la vida y si la vida de un embrión es realmente la vida de una persona humana autónoma, con sensaciones, sentimientos, pensamientos... ¿El embrión puede vivir por sí mismo fuera del útero de la madre? ¿Puede haber vida extrauterina sin haberse desarrollado el sistema neuronal? ¿Cuándo se puede considerar al feto como un ser biológicamente factible? Responder estas preguntas es importante para ver qué tipo de enfoque puede darse al tema del aborto: o dogmático, sin discusión posible, o bien es una cuestión de ética contextual y de moral, de decisión responsable de la mujer, como dueña que es de su cuerpo.
Según muchos biólogos, es evidente, que no es lo mismo un embrión de 2 meses que uno de 5, por razones del propio desarrollo unicelular: el espermatozoide, (que es una célula) se junta con un óvulo (otra célula), formando una nueva célula con las cargas genéticas de los padres, a partir de las cuales se forma un zigoto que se va desarrollando y formando todos los sistemas corporales y el encéfalo (con todas las facultades superiores del animal racional, como se define la naturaleza humana). Este embrión en formación será en un futuro un individuo biológicamente formado y se podrá considerar como un individuo independiente, que puede desarrollarse fuera del útero de la madre, porque su proceso de individuación habrá sido posible.
Entonces, si un embrión no es todavía una persona humana no se entiende que un aborto, en estas circunstancias, sea un homicidio, por más que lo diga la Iglesia Católica.
Si fuera verdad y razonable, sería lo mismo afirmar que masturbarse es un homicidio (según el catecismo católico es un pecado mortal, gravísimo) porque los espermatozoides que se pierden también están vivos y podrían formar con un óvulo una célula, que a los nueve meses podría convertirse en un ser humano. Ahora bien, ¿está ya el don divino, el alma, el espíritu, en un espermatozoide, o en un óvulo? Ahora no se trata de una cuestión científica, sino de un problema de fe, y depende de ser cristiano o no.
No puede confundirse, pues, un zigoto con un ser humano mientras no haya actividad electroencefalográfica en el feto y que éste sea viable fuera del útero materno; por lo tanto, si no hay la posibilidad de vida extra uterina del feto no se puede decir que sea ya un ser humano, autónomo e independiente. Es un ser humano potencial, un futurible, sin lugar a dudas. Y quien no es católico no tiene porqué aceptar la doctrina católica que equipara embrión y persona, cuerpo y alma, materia y forma (según Aristóteles) desde la propia concepción.
Por lo tanto, seguir hasta el final del embarazo dependerá de la mujer y de sus circunstancias: viabilidad, peligro, violación, embarazo deseado o no...No se trata de la voluntad de Dios porque seguro que Dios no querría que la mujer fuera violada, o que el feto padeciese malformación...
Sin embargo, hace falta legislar para que no haya abusos en el caso de que el feto fuese viable y pudiese vivir fuera del útero materno. Hace falta una ley de plazos para evitarlos, puesto que no siempre es ético abortar. Y hace falta que la sociedad ayude a tomar decisiones adecuadas. No creer, no obstante, en la doctrina de la Iglesia no significa que no se tiene ni moral ni ética. Asesinar médicos abortistas a la salida de las clínicas (a los USA) tampoco es ético. Se trata de pensar en las personas reales y concretas, y no en principios abstractas como la vida, la ley divina, la ley natural, la voluntad de Dios...Hay actitudes contrarias al aborto que lo consideran un crimen, y, en cambio son favorables a las guerras, a la pena de muerte (¡paradoja increíble!). Son, a menudo, los mismos quienes declaran guerras (Irak), y condenan a la pena de muerte...y que llaman criminales a los abortistas.
Otra cosa es que la Iglesia esté en su derecho de condenar y prohibir, pero no puede estigmatizar como asesinos y criminales a quienes deciden abortar, como si fuera una ley divina revelada y obligatoria para toda la humanidad.
Entonces, el aborto, realizado cuando no es todavía un feto y no tiene posibilidades de sobrevivir ex-útero no es un homicidio, pero sí que lo son las muertes de inocentes, aunque sean en nombre de Cristo, sí que lo son. Además, a nadie le gusta tomar una decisión como ésta, y no es justo acusar a los abortistas de ser unos genocidas y al mismo tiempo justificar las guerras, las torturas, las persecuciones, las atrocidades cometidas por la propia Iglesia a través de una institución como la Santa Inquisición. La Iglesia, que tanto predica el amor y la misericordia, debería dar ejemplo en lugar de seguir predicando el odio y la venganza contra quienes no están de acuerdo con su doctrina.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
