29 octubre 2008
28 octubre 2008
La negociación requiere paz social
¿Y si en Irlanda hubieran legislado para ilegalizar a los partidos relacionados con el IRA, es decir el Sinn Fein por parte del terrorismo de signo católico o del UDF por parte de los unionistas protestantes? Claro que se presupone que cada partido hacía política electoralista y una campaña obsesiva contra el Gobierno que intentaba negociar con el IRA católico y el UDF unionista protestante. Se supone que no había manera de ponerse de acuerdo.
Si Margaret Thatcher hubiera obrado como el PP, seguro que no habría habido acuerdo alguno, y no hubiera propuesto la posible reunificación del Norte y del Sur, si ésta era la decisión mayoritaria del pueblo irlandés. Si John Major hubiera descargado toda su artillería mediática y parlamentaria, haciendo las mismas preguntas en el Parlamento durante 4 años, difamando, desacreditando, mintiendo, atacando, sin pausa, sin buscar acuerdos, a pesar de haber hecho ellos lo mismo durante el Gobierno de Aznar, como prueba de una hipocresía irresponsable. Es evidente que hubiera sido imposible negociar con el IRA si el Sinn Fein, rama política, si ésta hubiera sido ilegalizada. Y si Ian Presley, acérrimo enemigo no sólo del IRA sino del Sinn Fein y de los propios católicos, cual Rajoy en plan AVT, se hubiera mantenido en sus trece, pues sencillamente no hubiera habido negociación, y todavía se estarían matando, y los barrios católicos y protestantes hubieran seguido incomunicados, y la policía inglesa seguiría atacando a los católicos, y el odio visceral entre las dos comunidades hubiera permanecido vivo, y la mayoría de católicos seguiría en el paro y la ciudad de Belfast no habría mejorado.
Todo esto para llegar a la conclusión de que otro gallo nos cantaría en el Estado español, si no se hubiera aprobado una Ley de Partidos que pone las bases para ilegalizar partidos independistas, olvidando el derecho fundamental de los votantes para seguir votando a los que ellos consideran sus representantes, siempre que no sean reos directos de terrorismo; si hubiera habido por parte del PP una oposición más positiva y humilde dejando la iniciativa al gobierno legítimamente elegido, que gozaba además de un mandato del Parlamento del Estado para negociar con ETA. El objetivo era claro: terminar con el terrorismo y conseguir definitivamente la paz que todos ansiamos.
¿Qué sucede ahora? Que el terrorismo sigue, que los asesinatos continúan, que hay violencia y algaradas, y miedo, incertidumbre, intranquilidad e inseguridad en la ciudadanía, y hartos de que no se termine de una vez.
La última muerte en Irlanda fue la de una joven católica de 17 años por el “crimen” de haberse enamorado de un joven protestante. Los fanáticos unionistas la sentenciaron y ejecutaron, pero a pesar de todo continuaron siempre con el objetivo de acabar definitivamente con las muertes injustas, una vez que se impuso una tregua por ambas partes.
En Euskadi también ha habido una última muerte: la de un brigada, como hubieran podido ser otra persona, o varias. Y esto es lo trágico: es vergonzante que quienes se llaman miembros de la izquierda abertzale asesinen indiscriminadamente, ni siquiera con juicio (que tampoco), condenando a la pena capital sin más, a cualquiera que pillen por delant
e. Es una manera de desacreditar a los que intentan buscar unas vías de negociación. Y no creo que Gerry Adams, líder del Sinn Fein, les apruebe este acto de cobardía e ignominia. No puede ser nunca el camino a seguir para solucionar el conflicto vasco porque son ellos los principales enemigos del posible acuerdo: no se puede negociar con muertes indiscriminadas de por medio y ha de haber un compromiso serio de no seguir con los actos terroristas y criminales que no pueden ser consentidos por cualquier demócrata consecuente.
25 octubre 2008
Irlanda: un exemple per a Euskadi .
Irlanda: un exemple per a Euskadi .
El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.
Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)
El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.
Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
