Irlanda: un exemple per a Euskadi .

Irlanda: un exemple per a Euskadi .

El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.


Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)